Eivissa: la història que ens ha portat fins avui

Per a comprendre Eivissa és essencial conèixer la seua història. Fenicis, púnics, romans, bizantins, vàndals, àrabs i cristians l’han dominat al llarg dels segles. L’illa està poblada des de l’any 5.000 abans de Crist, encara que no és fins l’arribada dels fenicis, en el segle VIII a. C., quan es converteix en un lloc estratègic del Mediterrani. En aquesta època es crea el poblat fenici de sa Caleta, de naturalesa industrial i pròxim a les llacunes salades, les futures salines.

Aiboshim, ciutat de Bes, es va fundar un segle més tard i va ser clau en la ruta comercial fenícia, quedant fortificada des de gairebé els seus inicis. La necròpoli de Puig des Molins també la van crear aquests primers pobladors. Amb l’arribada dels púnics de Cartago, al voltant del 550 a. C., aquell modest centre de distribució portuària es va convertir en un enclavament amb produccions pròpies destinades a l’exportació.

L’ocupació romana de Mallorca i Menorca, l’any 123 a. C., va iniciar l’extinció de l’Eivissa púnica. La seua romanització, però, es va produir més lentament. La ciutat va ser rebatiada com Ebusus i posseïa les intalaciones característiques de l’urbs romana. També es vàren construir altres infraestructures per tota l’illa, com l’aqüeducte de S’Argamassa. Els últims temps romans van estar marcats per la por i la inseguretat. L’arribada de bizantins i vàndals (segle V) suposa la decadència definitiva de la capital, que va quedar semiabandonada durant llargs períodes.

Els musulmans van batejar Eivissa com Madina Yabisa i no la van ocupar definitivament fins al 902, després de dos segles d’escaramusses. Van reconstruir la ciutat i van establir el centre de poder a la part alta de les muralles, que van reconstruir amb torres. Al camp van treballar la terra i van crear séquies, safaretjos i canals per fer-la més productiva. Aquesta herència encara podem contemplar-la a ses Feixes de Talamanca i es Broll de Buscastell.

En 1235, les tropes catalanes comandades per l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, van conquistar Eivissa als musulmans. La mesquita va ser reconvertida en església i es van reparar els llenços de la fortalesa. Els segles posteriors van estar marcats per la pirateria, que va generar una terrible inseguretat entre la població. En el segle XVI, la Corona espanyola va ordenar la construcció de les muralles renaixentistes. A partir de llavors, la ciutat va créixer cap a l’interior. Al camp es van construir torres de defensa i la Corona, en el XVIII va ordenar la creació d’altres a la costa.

La creació de la diòcesi d’Eivissa, en 1782, i l’arribada del primer bisbe, Manuel Abad i Lasierra, va suposar un important impuls per a l’Eivissa rural, ja que es van erigir nombrosos temples per tota l’illa i es van establir nous nuclis de població.

El gran canvi, no obstant això, es va produir amb l’arribada del turisme, a partir dels anys seixanta del segle XX. Els viatgers van portar prosperitat i van posar a l’illa en el mapa. Avui constitueix un dels destins més coneguts del món.

No Comments

Post A Comment