05 Jul Estiu, l’estació del dolç meló

Una de les experiències gastronòmiques imprescindibles de l’estiu és gaudir del meló que es conrea a Eivissa. Les particulars característiques de la terra illenca i la intensitat del sol confereixen a aquesta fruita una dolçor insòlita i una textura tan aquosa que difícilment es troba a altres latituds. A Es Torrent aprofitem aquesta qualitat tan característica per a maridarlo amb pernil ibèric, en un plat que ja és un clàssic de la gastronomia i una icona d’això que els japonesos anomenan “umami”, el més equilibrat dels sabors bàsics, un graó per sobre del dolç, l’àcid, l’amarg i el salat. També el servim com a postres als clients que ens ho sol·liciten. Quan un producte resulta excel·lent, no requereix de més condiments.

El cultiu del meló constitueix una tradició a l’illa i els eivissencs sempre han procurat disposar de les millors llavors, per a produir fruits de bona grandària i màxima dolçor i suculència. Un bon meló és capaç de perfumar una casa sencera i aquest aroma tan intens constitueix una de les peculiaritats d’algunes de les varietats que s’elaboren a l’illa.

La varietat autòctona més important és el denominat meló “eriçó”, de forma arrodonida i aplatat als extrems, pell verda i un intricat reticle sobre la superfície. El seu nom obeeix a la similitud amb la forma de la closca del vogamarí quan li han caigut les pues. També destaca per la seva dolçor i aroma, la ràpida maduració i una curta vida útil que obliga a consumir-lo gairebé immediatament. La seua carn és de color taronja.

El meló groc, per la seua banda, és el més abundant en aquesta època de l’any i manté les mateixes característiques de dolçor i aroma, encara que ja hem vist que la pell té un altre to, sent a més llisa, amb alguna taca verda, i la seva grandària resulta notablement superior, encara que alguns maduren petits. A major quantitat d’aigua rebuda, major grandària. La carn, molt aquosa, és d’un to molt més groc, gairebé blanc. Aquest meló també es gaudeix al juliol i agost i es recol·lecta en plena maduració.

El meló verd, tipus pell de gripau, també es conrea a nombroses finques de l’illa i s’aconsegueix una dolçor igual d’intensa, encara que la carn, també blanquinosa, té una textura més cruixent i menys aquosa. Aquest meló, emmagatzemat a un lloc fresc i sec, sovint fins i tot penjat a l’interior d’una xarxa, es conserva fins a l’hivern, podent-se gaudir per Nadal.

Les varietats, en tot cas, són moltes i totes igual d’espectaculars. Ningú hauria de marxar-se d’Eivissa sense provar el meló local.