07 Mar Escamarlà, un altre marisc espectacular de la mar d’Eivissa

Fora de l’illa, l’escamarlà (Nephrops norvegicus) és un aliment molt típic del Nadal, època en què aconsegueix cotitzacions elevadíssimes en els mercats d’alimentació. Es tracta d’un tipus de marisc escàs en molts caladors del Cantàbric i l’Atlàntic, mentre que en les Pitiüses es mantenen estables per la cura dels pescadors, que el capturen de manera molt controlada.

Els clients assidus a Es Torrent sovint veuen com surten de la la nostra cuina plats d’escamarlans cuinats a la planxa, partits per la meitat. No els fa falta res més que un punt de sal, ja que el seu sabor és molt concentrat. També solem incorporar-les a les paelles, conformant el seu mos més exquisit juntament amb la gamba vermella.

L’escamarlà, a més de per les seves propietats gastronòmiques, destaca per ser un marisc sa, ja que té poques calories i grasses, aportant proteïnes. Això sí, cal consumir-ho dins d’una dieta variada ja que conté colesterol i purinas. També posseeix calci, fosforo i potassi, tres elements indispensables per a la bona salut dels ossos i el sistema nerviós, així com iode, la qual cosa les fa especialment recomanables per als nens.

La seva forma i propietats recorden a la llagosta, encara que a menor grandària. Els escamarlans, de fet, pesen entre 15 i uns pocs centenars de grams, i tenen fins a 20 centímetres de llargària, encara que les més grosses són molt difícils de veure a les Pitiüses. El cos d’aquest crustaci, de color ataronjat o rosaci, destaca pel seu abdomen allargat, estret i de menor robustesa que altres espècies de la mateixa família. El seu primer parell de potes és llarg, amb pinces grans. Els seus ulls, de còrnia negra i inflada, també criden l’atenció.

Són animals noctàmbuls i solitaris, que surten a caçar amb la foscor. Viuen en fons sorrencs de fins a 800 metres de profunditat, on perforen galeries per a establir els seus caus. Els hi agrada alimentar-se de cucs, peixos morts i altres mol·luscos. Al Mediterrani, l’època del fresi va de juliol a febrer. Després de néixer, les cries triguen uns dos anys a aconseguir l’edat adulta. Qui no hagi provat el sabor dels escamarlans frescos d’Eivissa no sap el que es perd. Bon profit!