18 Gen Vi d’Eivissa, un fruit de la cultura fenícia

En el post que publicarem el passat octubre sobre l’oli d’oliva d’Eivissa, avançàvem que l’historiador grec Diodor de Sicília ja descrivia l’illa, al segle I abans de Crist, com a territori de vinyes. Els arqueòlegs fins i tot situen l’origen de la nostra cultura del vi en temps molt més remots: l’Eivissa fenícia del segle VII a. de C. En diferents jaciments arqueològics s’han trobat àmfores, gots i altres objectes vinculats a la producció del vi. Hi ha historiadors que a més afegeixen que bona part del vi que es consumia en el llevant espanyol en aquesta època procedia d’Eivissa i que, amb els segles, també es va exportar a aquests territoris la forma d’elaborar-ho.

Si deixem al marge l’època actual, podem afirmar que la cultura del vi eivissenc va aconseguir el seu gran apogeu a mitjan segle XIX. Llavors es conreaven al voltant de 45 hectàrees de vinyer. No obstant això, l’epidèmia de la filoxera, que va arribar d’Amèrica i es va iniciar a Europa a França i altres regions, va acabar arribant a l’illa i molts d’aquests cultius es van extingir. Va haver-hi excepcions, com aquestes zones de l’entorn de Sant Josep i Sant Agustí que encara conreen la vinya amb el denominat peu franc o eivissenc anterior a la filoxera, en lloc de treballar amb plantes empeltades en arrels americanes, el mètode amb que es va combatre la malaltia.

Al segle XX, pràcticament totes les cases de camp d’Eivissa comptaven amb instal•lacions i equipament per elaborar vi de manera tradicional, a més de vinyes. En moltes d’elles, encara se segueix elaborant per al consum de la familia i, en aquelles que ja no és així, es mantenen les vinyes i es venen els seus fruits als cellers –a la illa actualment hi ha cinc–, que els cuiden i recol•lecten per elaborar vins comercials. La verema té lloc al setembre, encara que la gran festa del vi se celebra al desembre, en la localitat de Sant Mateu.

Les varietats tradicionals són la monastrell i la garnatxa, en raïms negres, i la malvasia –en eivissenc anomenada grec– i la moscatell, en blanques, encara que en molt poques cases pageses s’elaborava el vi blanc, excepte en una versió dolça o mig dolça.

La història del vi comercial d’Eivissa té el seu origen en 1990, amb la irrupció del celler Sa Cova de Sant Mateu. Després van venir Can Maymó, Can Rich i Ibizkus. Aquesta última produeix un rosat ‘pell de ceba’ que compon un dels majors èxits de la nostra carta i que, fora de la illa, també pot trobar-se en restaurants tan selectes com El Celler de Ca Roca, triat en 2013 i 2015 com el millor del món per la revista britànica ‘Restaurant’.

En l’actualitat, Eivissa compta amb una extensió de vinyes de 51 hectàrees que exploten 15 viticultors, segons l’últim anuari publicat de les Indicacions Geogràfiques Protegides de Vins del Ministeri d’Agricultura, Medi ambient i Alimentació (any 2013). La producció és de 1.800 hectolitres, dels quals es comercialitzen uns 900. El 92% es ven a Espanya i el 8% a l’estranger. La indústria eivissenca del vi factura uns 600.000 euros a l’any. A més de les varietats autòctones es conreen altres foranes, com ull de llebre, merlot, cabernet sauvignon i syrah, en tintes, i chardonnay, macabeu i parellada, en blanques. La denominació, implantada des de 2003, és ‘Vi de la Terra d’Eivissa’.

Com altres productes de la illa, els vins d’Eivissa tenen un caràcter ben definit que els diferencia. Una experiència gastronòmica a la illa resulta incompleta sense catar-los. Salut!