Les esglésies d’Eivissa, metàfora de la identitat d’un poble

Resulta difícil comprendre com una illa de territori tan limitat com Eivissa posseeix una gastronomia tan vasta, variada, elaborada i fins i tot intricada en molts casos. Alguns plats, com la salsa de Nadal, el bullit de peix o el sofrit pagès, requereixen una elaboració extremadament laboriosa, que implica un esforç molt més allà de l’impost per la realitat quotidiana de la illa. Per comprendre aquesta complexitat gastronòmica de l’eivissenc, cal contemplar la seva evolució històrica i idiosincràsia, perquè es produeix amb la mateixa intensitat en moltes altres facetes del seu passat.

Un exemple tan rotund com el de la cuina és l’arquitectura. Aquestes cases pageses construïdes en els vessants de les muntanyes, on cada estada té una altura diferent i la pedra contrasta amb el fulgor de la calç, denoten un gust estètic excepcional, malgrat les limitacions que en el passat imposaven tant les tècniques constructives com l’homogeneïtat dels materials. El major exponent d’aquesta harmonia visual intrínseca a l’obra del pitiús és l’església rural, que sorprèn per la seva bellesa i senzillesa.

DSC_0263

Els temples del camp eivissenc, sempre emblanquinats com les cases pageses, van començar a construir-se en les albors del segle XIV. Els primers van ser els de Santa Eulària i Sant Antoni, i posseïen una doble finalitat: atendre d’una banda les necessitats espirituals de la població i, al mateix temps, servir de refugi davant els continus atacs dels pirates, que sobretot arribaven del nord d’Àfrica. Eren, per tant, esglésies-fortalesa, com encara ens recorden les seves torres i baluards defensius, i els seus gruixuts murs. Del mateix període són els temples de Sant Miquel i Sant Jordi, aquest últim fins i tot amb merlets a l’estil dels castells. El següent va ser el de Jesús, ja al segle XV, on es va assentar una comunitat franciscana.

Va ser, no obstant això, en despuntar el segle XVIII quan es va produir la gran expansió de les esglésies pel camp pitiús. La primera a rebre l’autorització del arquebisbe (Eivissa depenia llavors de Tarragona) va ser la de Sant Josep (1720). A aquesta li van seguir Sant Joan, Sant Agustí, Sant Carles, Sant Francesc, Santa Gertrudis, Sant Llorenç, Sant Mateu, Santa Agnès, Sant Rafel i Sa Revista. Els últims temples d’estil netament rural van ser ja els de Sant Vicent (segle XIX) i Es Cubells (XX).

Malgrat que en totes elles brilla el mateix estil arquitectònic que es gaudeix per tota la illa, cap s’assembla a una altra. Coincideixen en la seva asimetria, en la calç que les cobreix, les arestes arrodonides, l’aspecte sòlid, els gruixuts murs en talús (encara que no sempre) i l’incontestable toc eivissenc. Però algunes tenen el campanar a un costat en lloc del centre, posseeixen dues altures en comptes d’una, disposen d’un porxo enfront de lentrada principal o en un costat… Van ser erigides sovint per subscripció popular, amb la suor dels seus feligresos, i constitueixen un monument al caràcter de l’eivissenc, que podent-se limitar a la llei del mínim esforç, construïa amb increïble bon gust i aconseguia el millor resultat, amb els escassos mitjans que disposava.

DSC_9072

No Comments

Post A Comment